El 21 d’abril vam parlar amb Pablo Rodríguez Ros, autor d’Argonauta: peripecias modernas entre el océano y el cambio climático (2020), publicat per l’editorial Raspabook. En Pablo va treballar com a investigador a l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona i actualment és assessor en el gabinet de Teresa Ribera Rodríguez, vicepresidenta quarta i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic.
Durant una de les campanyes oceanogràfiques en les quals va participar, en Pablo va escriure un bloc en el qual va anar documentant a manera de diari allò que anava succeïnt. Quan es va acabar la campanya, tenia molta informació i històries que es podien ampliar.
Fou arran d’una entrevista a la ràdio, a Múrcia, quan l’editorial independent Raspabook es va interessar pel seu treball i li va plantejar la idea d’escriure un llibre. Al principi, aquest nou projecte li va resultar dur perquè d’alguna manera escriure un llibre el va obligar a “reaprendre a escriure”.
La concepció de l’obra
Per a Argonauta, va decidir basar-se en tota la seva carrera prèvia, des dels 19 anys en què començà a treballar a Cartagena fins als 29, quan acabà el doctorat.
En el procés d’elecció del títol, que fou la darrera cosa que va decidir, ens explica que va descobrir en els “argonautes” un curiós símil amb la ciència. Arran de parlar amb un amic al qual li agrada la mitologia grega, i després de llegir sobre aquests éssers, va descobrir que els argonautes eren aquells als quals enviaven a missions impossibles a realitzar una determinada tasca. La moral és que al final sempre aconseguien el que es proposaven, però no de manera individual, sinó perquè treballaven en equip, tenien sort i pel camí es topaven amb aliats inesperats.
En ciència passa quelcom semblant, ja que els investigadors afronten reptes científics que semblen impossibles, en equip, i en el procés troben aliats inesperats per finalment aconseguir arribar a la meta. “Per tant, els científics, en general, no només els que van en vaixell, avui serien aquells argonautes”.
Quant al contingut, en Pablo volia escriure un llibre diferent, tot preguntant-se quin valor podia aportar ell. Aquest valor el va trovar en la seva experiència personal i en temes en els quals ell hagués treballat. “Em vaig decidir a escriure’l perquè tenia moltes vivències personals a explicar que estan entremesclades amb la ciència i la natura”.
Aquest no és el llibre adequat si un vol aprofundir sobre els oceans. El que aquí trobaran els lectors és una obra plena d’experiències que serveix per filar conceptes diversos sobre ecosistemes terrestres, marins i sobre com s’estudien i treballen. Segons l’autor, Argonauta “no és un llibre de divulgació científica, però és un llibre que divulga ciència”.
Un “nou” gènere en castellà i català
Hi ha molt pocs llibres de temàtica oceanogràfica que se centrin en l’experiència, en llengua castellana o catalana, malgrat que en llengua anglosaxona aquest tipus de llibre s’enquadren dintre del gènere nature writing. “Tenia por que tingués poc mercat per aquest motiu, però ha estat tot el contrari”.
A més, li cridà l’atenció que l’ha escrit molta més gent de fora de l’àmbit de la ciencia; no esperava arribar a aquest grup i precisament el motiu pel qual el llegeixen són les vivències. A través d’aquestes, es van introduint conceptes científics i el lector sense adonar-se’n va aprenent.
Altres formats per divulgar la ciència
Per a ell els formats en els quals es pot divulgar depenent de l’investigador: cadascú pot divulgar de la forma que vulgui. En Pablo ho ha fet de la forma que li resultava més fàcil: escriure i fer xerrades. En la seva feina actual també divulga, ja que tracta amb gent de tota mena, per la qual cosa a les reunions ha d’abordar molts temes de manera accesible. Considera que la divulgació és la transmissió del coneixement de manera accesible i no experta.
Està convençut que no tots els investigadors han de divulgar, però que toda la informació científica, sobretot si està financiada amb fons públics, s’ha de divulgar.
També incideix en què una mala divulgació és pitjor que una no divulgació. I, en aquest sentit, s’ha restringit molt al seu àmbit d’estudi i, divulgant allò que coneix, li ha anat bé. Quan més difícil és alguna cosa, més t’esforces en transmetre-ho i si ets capaç de fer-ho, és quan realmente aprens a divulgar.
Els beneficis d’Argonauta es destinen a la recuperació del Mar Menor, ja que en Pablo volia que el llibre revertíss en el lloc on va començar a treballar. Així serveix també per visibilitzar un problema i hfer que surti de la divulgació i passi a l’activisme.
Lydia Gallego Barco / Comunicació i Divulgació CSIC Catalunya
