Una investigació publicada a Nature Climate Change, en la qual participen el CSIC i el CREAF, analitza més de tres dècades de dades satel·litals de tot el planeta per entendre els efectes a llarg termini després d’un incendi o una sequera extrema. Els resultats apunten que les regions seques i àrides del planeta com l’oest d’Amèrica del Nord, el sud d’Europa, Euràsia central, Austràlia o Àfrica meridional esdevenen cada cop més vulnerables. En canvi, l’alta biodiversitat en regions humides i tropicals actua com a assegurança de vida i esmorteeix els efectes negatius i facilita que els ecosistemes es recuperin. Els autors també alerten que els ecosistemes terrestres cada cop tenen menys temps per regenerar-se i això, alhora, posa en risc la seva capacitat d’absorbir i retenir carboni atmosfèric.
Les alteracions climàtiques com les sequeres extremes o els incendis forestals tenen efectes negatius directes i immediats sobre la productivitat i la capacitat d’emmagatzemar CO2 dels ecosistemes. Però se sap ben poc sobre els efectes indirectes que apareixen a llarg termini. Què passa després d’un incendi forestal o una gran sequera? L’ecosistema es recupera?
Una investigació publicada recentment a Nature Climate Change, amb la participació de Josep Peñuelas, investigador del CSIC al CREAF, descobreix que hi ha tres factors clau que determinen si l’ecosistema és capaç de recuperar-se o no: la disponibilitat d’aigua, la radiació solar i l’alta biodiversitat. Concretament, segons els resultats, els boscos tenen més “set” i necessitat d’aigua després d’una sequera o un incendi, però una radiació solar alta (més calor), l’escassetat hídrica i la poca varietat d’espècies és un còctel que en dificulta la recuperació.
Així mateix, l’estudi, liderat per Meng Lui, professor de la Universitat d’Utah (EUA), analitza dades satel·litàries de més de tres dècades a tot el món i conclou que els ecosistemes més vulnerables es troben a les regions més seques i àrides del planeta, com algunes zones de l’oest d’Amèrica del Nord, el sud d’Europa, Euràsia central, Austràlia o Àfrica meridional.
“Els nostres resultats revelen que els efectes després d’un incendi o sequera extrema són divergents segons el lloc. Mentre que les regions àrides esdevenen més sensibles a l’estrès hídric, les humides com les selves tropicals d’Àfrica o les regions boreals d’Europa augmenten la resiliència i s’adapten millor” explica el professor Josep Peñuelas, investigador del CSIC al CREAF i coautor de l’estudi.
Per descobrir-ho, el l’estudi ha analitzat dades del 1982 al 2018 recollides pel Global Land Surface Satellite (o GLASS per les sigles). Són dades que permeten saber quanta llum absorbeixen les plantes, o de quina manera condicions com la temperatura i la humitat n’afecten el creixement. S’obté així una imatge global detallada del creixement de la vegetació al planeta al llarg del temps. També han fet servir models d’aprenentatge automàtic. Concretament, l’equip va analitzar com canvia la sensibilitat de la vegetació a la falta d’aigua, és a dir, si després d’un incendi o sequera aquesta manca els afecta més que abans, i per què. “Gràcies a aquesta informació observem que efectivament els ecosistemes secs són més sensibles a la manca d’aigua després d’un esdeveniment extrem”, aclareix Peñuelas.
Biodiversitat, una assegurança de vida
Un altre descobriment clau és el paper de la biodiversitat per mitigar l’impacte de les sequeres i els incendis. “Les dades mostren que la biodiversitat és una “assegurança de vida” a les àrees humides i que, com més divers és un ecosistema, més resilient és”, afirma Meng Liu. Això podria ser perquè, en un ecosistema divers, hi ha molta varietat d’espècies i, durant períodes de sequera o després d’incendis, les més resistents són les que perduren, ajudant així que un ecosistema es recuperi. En canvi, a les àrees més seques, amb menor biodiversitat, les plantes ja es troben a prop dels seus límits hídrics, cosa que les fa més vulnerables tant a la sequera com al foc. Aquestes regions també experimenten alta radiació solar, cosa que augmenta les temperatures i fa que l’aigua s’evapori més, “empitjorant els efectes d’aquestes pertorbacions”, comenta William Anderegg, investigador de la Universitat d’Utah i coautor de l’estudi.
Un cicle de recuperació amenaçat
Segons els investigadors, els ecosistemes triguen normalment al voltant de quatre o cinc anys a recuperar-se d’una pertorbació, temps de marge suficient abans que passi la següent sequera o incendi. Tot i això, adverteixen que la creixent freqüència i intensitat d’aquests esdeveniments posa en risc aquesta capacitat i limita cada vegada més el temps disponible per regenerar-se, especialment a les zones més àrides del planeta. Això alhora amenaça la capacitat dels ecosistemes de funcionar correctament i absorbir carboni.
“Atès que els ecosistemes terrestres absorbeixen al voltant del 25% de les emissions de carboni generades per l’ésser humà cada any, entendre l’impacte dels fenòmens extrems és crucial per gestionar el carboni global, protegir aquelles zones més vulnerables i mitigar el canvi climàtic”, conclou el professor Josep Peñuelas.
Artícle de referència:
Diverging responses of terrestrial ecosystems to water stress after disturbances. Meng Liu, Josep Peñuelas, Anna T. Trugman, German Vargas G, Linqing Yang & William R. L. Anderegg. Nature Climate Change volume 15, pages 73–79 (2025)
Comunicació CSIC a Catalunya i Comunicació CREAF
Incendi forestal prop d’una àrea poblada, a Grècia / iStock