Un equip de recerca de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) ha col·laborat en l’elaboració d’un nou marc ètic per a l’estudi de l’ADN antic.

Fins a 64 especialistes entre arqueòlegs, antropòlegs, conservadors i genetistes de 24 països involucrats activament en investigacions sobre l’ADN antic han desenvolupat un conjunt de pautes a les quals s’han compromès i que publica la revista Nature.

El document, que ha estat traduït a 23 idiomes fins ara, estableix un estàndard ètic internacional en l’àmbit de la paleogenòmica que promou que aquesta jove disciplina sempre miri al passat amb el respecte que mereixen totes les persones que van viure. 

El ràpid creixement de la investigació de l’ADN antic i el seu impacte en l’arqueologia i altres camps ha provocat la necessitat de desenvolupar estàndards ètics per emmarcar aquesta disciplina. Aquests debats han portat la comunitat científica a considerar les millors pràctiques per a la presa de mostres de restes humanes i la realització d’estudis científics de manera que s’impliquin als diversos grups d’interès. Tot i així, l’enfocament adequat per treballar amb l’ADN humà difereix segons el context arreu del planeta.

Això ha portat a un grup divers de 64 especialistes de 24 països que participen activament en investigacions sobre l’ADN antic a desenvolupar un conjunt de pautes a les quals s’han compromès en un article publicat a la revista Nature. El document marc ha comptat amb la participació de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre mixt del CSIC i de la Universitat Pompeu Fabra. L’expert paleogenetista Carles Lalueza-Fox, investigador principal del laboratori de Paleogenòmica a l’IBE, ha format part de l’equip de treball que ha desenvolupat aquest marc ètic per a l’estudi de l’ADN antic.

“Es tracta del primer marc global per a fer una recerca ètica en restes humanes antigues. Proposem no només seguir les normatives administratives locals sinó també minimitzar la destrucció de les restes humanes, que mereixen tot el nostre respecte, i prioritzar una recerca oberta i flexible en la qual les dades generades siguin accessibles a tothom”, comenta Carles Lalueza-Fox.  El document ja ha estat traduït a més de 23 idiomes i es preveu que en el futur s’hi sumin més. La traducció al català, que ha fet Lalueza-Fox, es pot consultar aquí: dx.doi.org/10.6084/m9.figshare.16744552

El document, que publica Nature, recull que fins ara gran part de l’escriptura sobre ètica de l’ADN antic prové d’especialistes que pensen en qüestions que afecten els nord-americans nadius dels Estats Units (EUA), amb una història terrible d’explotació colonial de tribus de nadius americans per part de descendents europeus. En base a aquesta història, alguns documents han suggerit que les decisions sobre la viabilitat d’alguns estudis haurien de ser determinades per les comunitats indígenes o altres grups descendents naturals i administradors de les restes. No obstant, en moltes parts del món, posar la custòdia de les restes en mans de les comunitats locals – que sovint no tenen una relació plausible amb les persones antigues que s’estudien – no té sentit i fins i tot pot contribuir a la divisió i als conflictes. 

L’article assenyala com a Europa els especialistes han treballat durant dècades per deconstruir narratives que reclamen la propietat del patrimoni per part de grups específics, ja que es feien servir per justificar les reclamacions de territori en el període nazi. A l’estudi també es descriu com a Àfrica els problemes ètics clau per a la investigació de l’ADN sobre les restes humanes no consisteixen a identificar quins grups són indígenes i, per tant, representar adequadament als morts, sinó a afrontar els llegats colonials de les restes recollides de manera poc ètica i enviades sovint a l’estranger per a la investigació.

“Crec que els estudis d’ADN antic arreu del món també han d’involucrar les parts interessades i els grups indígenes en la discussió dels resultats científics i en la seva integració en concepcions tradicionals sobre la identitat de cada col·lectiu; totes aquestes idees són elements importants en la concepció complexa del passat humà”, afegeix Lalueza-Fox.

L’equip d’experts de diverses disciplines, que inclou arqueòlegs, antropòlegs, conservadors i genetistes de 24 països, ha treballat per emmarcar un conjunt de cinc pautes que consideren sòlides i aplicables universalment i a les quals s’han compromès en el seu propi treball:

  1. Complir totes les normatives dels llocs on treballen i d’on s’originen les restes humanes.
  2. Preparar un pla detallat abans de començar qualsevol estudi.
  3. Minimitzar els danys a les restes humanes.
  4. Assegurar que les dades són accessibles després de la publicació per permetre un reexamen crític de les troballes científiques.
  5. Col·laborar amb altres grups d’interès i garantir el respecte i la sensibilitat a les perspectives dels grups d’interès.

L’estudi apunta a la necessitat de revisar les diferències globals en el significat de ser indígena. D’acord amb Lalueza-Fox, “cal tenir en compte que la concepció de ser indígena no és la mateixa en diferents parts del món; sovint s’ha intentat aplicar a Amèrica central i del sud les normatives sobre les mostres humanes que regeixen als Estats Units, la qual cosa no deixa de ser una forma de paternalisme, especialment perquè en països com Mèxic o Perú el patrimoni indígena està ja inclòs en nocions d’identitat nacional i per tant no necessiten importar aquestes normatives”.

El nou document marc busca que no es repeteixin pràctiques poc equitatives i inclusives en l’estudi de l’ADN antic de poblacions humanes. Un dels majors desafiaments l’imposen els llegats colonials de les restes humanes provinents d’Àfrica (entre d’altres indrets) i recollides de manera poc ètica i sovint enviades a l’estranger. El nou acord proposa que els equips de recerca treballin tant amb les institucions dipositàries oficials com amb acadèmics del país d’origen a l’hora d’estudiar les restes d’individus antics, i també que participin en discussions sobre la procedència, les injustícies històriques, la repatriació i la restitució com a part del seu treball.

“El document que subscrivim els investigadors capdavanters en ADN antic ens compromet a no repetir errors del passar colonial i a generar una informació científica que pugui revertir en benefici dels grups indígenes i en el desenvolupament dels països d’origen. En realitat, aquesta guia ètica hauria d’aplicar també pels estudis genètics portats a terme en poblacions actuals”, conclou Lalueza-Fox.

Article referenciat: Alpaslan-Roodenberg S, et. al.  ‘Ethics of DNA research on human remains: five globally applicable guidelines’, Nature, October 2021. DOI: 10.1038/s41586-021-04008-x.

Pilar Rodríguez Franco / Comunicación IBE, CSIC-UPF

Algunos de los arrecifes de coral más antiguos del Mediterráneo empezaron a formarse hace 400.000 años

Ernesto del Aguila III, NHGRI. Via Flickr amb llicència CC BY-NC 2.0