Aquests dies el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull tapets microbians, fongs i líquens entre les seves parets. Sí, ho hem dit bé, el CCCB, i no un museu de ciències naturals. Què hi fan aquests éssers tan discrets i poc parladors en un centre d’exposicions i debats? Formen part de l’exposició «Ciència fricció. Vida entre espècies companyes», que ens incita a emmirallar-nos en les formes de vida no humanes amb les quals compartim el planeta i a cercar noves maneres de conviure-hi. Només per això ja val la pena d’anar-la a veure.

Inspirada en el pensament de Lynn Margulis i de Donna Haraway, l’exposició segueix la idea argumental que tota la vida a la Terra és interdependent i situa així el pensament biològic al centre de la cultura contemporània. La podeu visitar fins al 28 de novembre de 2021.

Els organitzadors expliquen que la proposta parteix de l’evidència científica que totes les espècies terrestres mantenim relacions simbiòtiques i interdependents; i que configurem una xarxa de col·laboracions, mutacions i intercanvis en la qual convivim. D’aquest plural «convivim», se’n deriva que l’espècie humana no està al cim de cap escala de la vida, ni arbre evolutiu. Tal com diu la comissària Maria Ptqk: «Si, com sostenen Haraway i Margulis, tota la Terra està viva, és hora d’abandonar el mite de la supremacia i reprendre el contacte amb les nostres nombroses companyes terrestres.»

L’exposició planteja que la convivència entre espècies és possible i ho fa a través d’una selecció d’obres artístiques i de peces de divulgació científica: unes columnes de Vinogradski comparteixen l’espai expositiu amb hipotètiques formes de vida marina sorgides del plàstic; una instal·lació reprodueix la veu d’un fong universal i pensant; es recuperen antics experiments realitzats per verificar la facultat «telepàtica» de les plantes; i s’exposen mostres de líquens i micorizes, com a exemples paradigmàtics de simbiosi biològica, que dialoguen amb la performance d’un artista-activista que s’implanta d’un microxip clorofíl·lic en el propi cos per intentar transgredir físicament la separació dels regnes dels éssers vius. Totes aquestes propostes manifesten el desig d’apropar-se a altres formes de comunicar-se amb altres éssers vius. I, fins i tot, hi trobem un trosset de «museu d’història bovina» que qüestiona les relacions de submissió establertes pels humans durant segles de convivència.

A través del concepte de simbiosi, l’exposició ens mostra altres maneres de pensar, de sentir i de comunicar-se a la Terra, diferents a la humana, la qual cosa és estimulant. Alhora, però, se’ns plantegen certs interrogants. El primer és: per què ara? És a dir, com és que ben entrat el segle XXI pren força el pensament de Margulis i de Haraway, tenint en compte que una part de les seves respectives obres es remunta a la dècada de 1980?

Cal recordar que Margulis va contribuir amb evidències a la teoria endosimbiòtica sobre l’origen de les cèl·lules eucariotes, l’any 1967, teoria que fou àmpliament acceptada cap als anys 80. Amb el concepte de col·laboració simbiótica, Margulis introduí la cooperació com a força evolutiva, un aspecte al qual es ret homenatge en conmemorar el desè aniversari de la seva mort. Margulis també va col·laborar en el desenvolupament i difusió de la hipòtesi Gaia de James Lovelock, que entén el planeta Terra com un superorganisme viu, capaç d’autoregular-se gràcies als processos biogeoquímics. D’altra banda, el Manifest per a ciborgs de Haraway data de 1985 i Visions de primat, del 89. En la seva obra, la filòsofa i biòloga ha fet una crida constant a repensar les relacions humà-animal i humà-màquina. A més, artistes, ecologistes, una part de la comunitat científica i altres actors fa dècades que parlen d’altres models de convivència amb la resta d’espècies. Així doncs, per què, ara, pren sentit una exposició com aquesta en el si de la cultura contemporània?

Probablement les crisis ecològica i climàtica hagin propiciat una urgent necessitat d’abordar aquestes qüestions des de perspectives multi-inter-trans-disciplinàries, cosa que no únicament es manifesta en aquesta proposta expositiva. A les llibreries hi ha noves seccions green plenes de novetats per repensar ecològicament qualsevol àmbit (filosofia, urbanisme, disseny, història etc.), i fa només una dècada hauria estat impensable. Segurament s’hagi produït l’escletxa que ha permès que emergeixi un corrent de pensament que feia temps que circulava pels marges i que ara ha aconseguit situar-se al centre, amb el que això també implica. Com ha passat amb el feminisme. Sigui com sigui, bacteris, amebes, algues, molses, escarbats, benvinguts al mainstream.

No casualment el llibre que vam comprar en sortir de l’exposició és Maneras de estar vivo. La crisis ecológica global y las políticas de lo salvaje de Baptiste Morizot (Errata naturae, 2021). Aquest filòsof sosté que la crisi ecològica és, de fet, una crisi de sensibilitat envers les altres formes de vida que es plasma nítidament en la manera com concebem els animals, sovint convertits en una figura infantil o un objecte de compassió moral. Morizot insta a considerar-los objectes d’interès adult (és a dir, a prendre’ns-els seriosament) i, a través de l’animalitat compartida, començar a establir vincles amb els diferents tipus de vida existents al planeta. Aquest aspecte ens porta a la següent qüestió que ens planteja l’exposició.

Moltes de les propostes artístiques que donen veu a les «espècies companyes» han de recorrer a atributs típicament humans -llenguatge, ofrenes, cronologies-. Diríem que ens inciten a recuperar aquesta pèrdua de sensibilitat cap a aquestes altres formes d’estar viu. Però també posa en evidència un fet paradoxal: no hi pot haver biocentrisme, que pugui desplaçar l’antropocentrisme, sense els humans. No tindria sentit, a no ser que desitgem la nostra pròpia extinció com a espècie!

No obstant, quan en aquest gir biocèntric parlem de nosaltres com a «espècie humana,» i no de «persones» o «societats,» correm el risc d’emmascarar el fet que no totes les cultures, passades i presents, han contribuït de la mateixa manera al deteriorament del planeta i a la pèrdua de biodiversitat. El darrer audiovisual de l’exposició ens ho recorda: hi ha cultures que no han dissociat la natura del fet humà i hi han mantingut relacions molt més harmonioses que la nostra. Tanmateix, la crisi ecològica els afecta.

La dificultat per conviure amb la resta d’espècies del planeta, doncs, segurament no la tingui l’espècie humana, pròpiament dita, sinó la cultura occidental dominant i el model extractivista capitalista que conceb la natura com quelcom inert i a lliure disposició; i que també ha tingut notables problemes per conciliar la vida amb altres formes de ser humà en el món.

Esperem que la pugueu visitar i que també us susciti uns quants interrogants.

Laura Valls / Divulgació CSIC a Catalunya

Algunos de los arrecifes de coral más antiguos del Mediterráneo empezaron a formarse hace 400.000 años

Imatge: Mary Maggic.